Avui dia, hi ha alguns pares que han decidit canviar la relació amb els seus fills, donar-los l’opció d’opinar, prendre decisions, preguntar-los tot. Volen ser més respectuosos amb els seus fills del que van ser els seus pares amb ells. Alguns solament pregunten i després decideixen ells tenint en compte el que el nen ha dit, uns altres fan exactament el que el nen ha dit.Quina roba vols posar-te? Vols sopar tal o prefereixes tal? Hauríem d’anar-nos ja, et sembla bé? Et canvio els bolquers, estimat?
Per descomptat no penso que els nens no tinguin els seus desitjos, inquietuds i gustos però fins a quin punt els respectem quan els donem l’opció de prendre aquest tipus de decisions.
Què és més respectuós amb el nen, prendre les decisions per les quals encara no està preparat o esperar que prengui la decisió “correcta” tot i en contra dels seus desitjos.
L’altre dia la meva amiga Carla em va explicar una anècdota que em va maravillar.
El seu fill Guille, el nen que va fundar Can Rareta, estava veient la televisió, la seva mare li va dir que canviés de canal perquè per una vegada ella volia veure un programa, Guille li contestà malament i es van enredar en la típica discussió que molts de vosaltres deveu de reconèixer.
Quan es van calmar els ànims, Guille va anar a parlar amb la seva mare:
“Mira mamà, si tu vols veure alguna cosa a la tele hauries d’agafar el comandament i canviar, perquè els nens respectem als papàs i acceptem la seva autoritat, però si tu em dius que canviï, jo sóc com un tigre amb el seu os”.
Guille té 8 anys, per descomptat no serà així quan sigui adolescent, però com a nen té clar com ha de ser la relació pares-fills.