Can Rareta compleix cinc anysSembla com si hagués estat fa només uns mesos quan Sandra Vericat i jo xerràvem tardes senceres sobre un projecte que ella tenia en ment. Sandra es preparava, estudiava, investigava, pensava, lligava i deslligava idees, les agafava amb agulles, les mirava, les embastava, les tornava a mirar… fins que les va acabar cosint a consciència i Can Rareta es va convertir en una meravellosa realitat que avui compleix cinc anys!!!
Can Rareta és un lloc únic i màgic. Entra dins del que es denomina “Mares de Dia”, un concepte a Espanya prou nou, que és una alternativa a les guarderies tradicionals i a les cangurs. Però Can Rareta és molt més que això.
Sandra atén a la seva casa a un màxim de quatre nens de 0 a 3 anys.
Dic “atén” però aquesta no és la paraula, perquè Sandra els ensenya, els prepara, els educa, els cuida i el més important: els estima. Tot això els petits ho noten i per això tenen amb ella una relació tan especial.
Can Rareta es converteix en una segona casa, per a aquests nens. En la seva llar d’els matins. Allí se senten segurs, tranquils i feliços, i sense adonar-se aprenen tant… Formen una espècie de família i es comporten com a tal.
Vaig tenir la sort de tirar-li una mà un estiu i viure el seu dia a dia. Em vaig enamorar d’allò.
Hi ha una rutina marcada que els nens se saben a la perfecció i se senten molt orgullosos d’això. El matí comença amb “El *paseíto”. Tots es preparen. Cal posar-se protector solar, capell, sabates adequades segons quin moment de l’any sigui i el trajecte ho marquen ells, excepte la primera parada que és anar a donar de menjar a les gallines. Obren i tanquen el galliner, que no té precisament una porta fàcil de manejar, i saben que no ha de sortir-se cap gallina i menys encara el gall. Una vegada estan alimentades, saluden als bens, a les *tórtolas, a les colomes, als galls dindis… i llavors, decideixen si anar a l’era, o al tractor de Joan… o qui sap. Caminar per aquests camins no és fàcil i menys per a peus tan diminuts, però ells les hi apanyen de meravella. Si fa falta es donen la mà uns a uns altres, s’ajuden.
I així, entre naturalesa, veient què fruiteres estan ja a punt, quines flors han sortit, quines hortalisses van naixent, jugant amb pals i pedres i caragols i fulles, i sobretot molta imaginació, va passant gran part del matí. A la volta, solen estar Francisca, María o Joan fent la feina de camp. Llavors els nens els saluden, els “ajuden”, i com recompensa solen menjar amb ells pa o fruita o ametlles… el que hi hagi en aquest moment.
L’hora de menjar és fabulosa. Cadascun té la seva tasca assignada. Un posa les estovalles individuals i els tovallons, un altre els coberts, un altre els plats… Però abans cal rentar-se bé les mans. Un a un, van pujant al tamboret per arribar al lavabo. Sandra només ha d’ajudar als més petits, els veterans ja controlen la situació.
Una vegada en la taula cadascun se serveix. La consigna és: Cal menjar-se tot el que et poses en el plat.
Així que ells solos van a poc a poc controlant i saben que és millor servir-se una quantitat adequada i després si hi ha més gana, repetir. A més fa falta molta destreça . Agafar amb una cullera el menjar i portar-lo a un plat requereix molta concentració i coordinació de moviments. No és tasca senzilla per a mans tan petitones.
En acabar de menjar, cadascun recull el seu plat, buida les restes en el bol que l’endemà portaran a les gallines, i posen el plat en l’aigüera.
Veure a aquests petits en acció és emocionant.
Hi ha milers de detalls meravellosos a Can Rareta. Podria seguir i seguir explicant, però crec que el més important de tot és la seguretat i la confiança que Sandra transmet a aquests nens. Els fa sentir-se bé amb ells mateixos. Sentir-se capaços i per tant anar a per el següent assoliment amb naturalitat i ganes. Posar-se les sabates, canviar-se la samarreta, pujar un graó, acabar un puzle, començar a parlar, fer pipi a la llibrelleta, servir-se aigua en un got… Cada dia és un repte per a ells i cada dia s’en van de Can Rareta sentint-se molt orgullosos d’ells mateixos perquè segur que han aconseguit fer alguna cosa nova.
Diuen que en els primers tres anys de vida es forma la nostra base, el nostre autèntic jo. Aquesta base de pizza que, amb els anys, anirem amanint amb diferents ingredients.
Si això és així, Sandra és, amb diferència, la millor “mestra pizzera”. I això no ho penso només jo.
Felicitats Can Rareta!!!! Felicitats per aquests cinc anys i Felicitats, sobretot, per aquest dia a dia tan summament ben fet.
Susana Prósper
undiaesundia
