A primers de novembre va començar una nena que fa poc que camina.
Caminar per Can Rareta no té res a veure amb caminar per la ciutat, el sòl no és tot igual, no és recte ni uniforme. El camí és de terra, hi ha zones amb grava, zones amb pedres, solcs fets per l’aigua, pujades, baixades…
La petita se sent una mica insegura quan sortim a passejar i encara que camina sola, ho fa a poc a poc, mirant cada desnivell, cada pedra.
Les dos majors (2 anys i mig) s’han adonat i els hi deu semblar estrany, elles van aprendre a caminar aquí i, clar, ho fan amb soltesa i despreocupació. Així doncs s’han proposat ensenyar-li a caminar com elles.
Ahir, per primera vegada, la van prendre cadascuna d’una mà i van caminar les tres juntes.
-Nem!
I la nena les va seguir amb una fe absoluta.
El resultat és que en sol dos dies la petita I ha millorat molt la seva forma de caminar i avui quan tornàvem a casa li he dit:
-Camines molt millor, què bè que t’ensenyen M i L!
Ella ha afirmat amb el seu cap i m’ha mirat amb un gran somriure en boca i ulls.
La veritat és que jo no li hagués ensenyat millor.
Es genial!